L’última persona que vaig conéixer que tenia dificultat per parlar castellà (no per entendre’l) era el meu “uelo”, que va nàixer el 1904, fa 108 anys. Amb tot però, quan l’havia de parlar ho feia amb molta, moltíssima dignitat.
Amb estes paraules he començat la meua intervenció quan hem parlat, en una moció de CIU, sobre la discriminació del projecte de llei d’Educació del ministre Wert en les llengües pròpies, entre elles el valencià.
Els valencians i les valencianes sabem que no hi ha un sol xiquet o xiqueta valencià que no sàpiga parlar perfectament el castellà. Tanmateix tots en coneguem moltíssims que no saben parlar valencià.
Com a pare vaig triar per a les meues tres filles la línia d’ensenyament en valencià, que garantia que, en finalitzar l’educació primària, dominarien perfectament les dues llengües: castellà i valencià. I així ha estat.
Per contra, quan van passar a l’institut i, malgrat que seguienen la línia en valencià, va haver moltes assignatures en què no se’ls va garantir l’opció que havien triat. Per no parlar de la Universitat on el valencià és una anècdota en algunes facultats.
Les dades d’Escola Valenciana són contundents: este curs, 126.000 xiquets i xiquetes valencians no podran estudiar en la llengua que van triar els seus pares, no podran estudiar en valencià.
Eixa és l’autèntica realitat, i no la que conten alguns pamflets que es diuen diaris o alguns incendiaris malintencionats que es diuen tertulians. Que volen extendre la seua caspa unitarista a un estat plural, divers, ric i tolerant.
La llei de Wert vol humiliar-nos als qui tenim una llengua pròpia que no siga el castellà. Només el castellà és considerat una llengua de primera, la resta han de ser, per obligació, subalternes.
És una llei que ataca directament les línies d’immersió lingüística, que tan bons resultats han donat.
Una llei que naixerà morta perquè és filla del desacord, del despotisme i de la imposició.
Tot el contrari d’allò que necessita l’educació: consens, generositat, acords.