A l’Espanya de les autonomies, fruit de la Constitució de la transició, a resultes de la crisi actual macroeconòmica, afegit als defectes estructurals que s’arrosseguen des dels anys setanta, se sol criticar el cost d’aquesta descentralització.
Al País Valencià en el seu dia aspirarem a la màxima autonomia amb la inèrcia de les reivindicacions nacionals del tardo franquisme, assumpte que ràpidament tant el PSOE com l’UCD desactivaren. Com a premi de consolació d’abandonar les plenes competències de l’article 151, el projecte d’estatut es va tramitar seguint la normativa dels articles 143 i 146 de la Constitució. El conflicte identitari propiciat i atiat per la dreta, la denominada batalla de València, feu la resta.
A l’Estat espanyol va produir-se un comportament dual: les anomenades nacionalitats històriques per una banda i la resta per l’altra.
I les primeres també amb dues velocitats diferents: a l’Euskal Herria de la península (Navarra i Euskadi), amb el concert econòmic establert després de l’abolició dels Furs el 1876, i a Catalunya amb competències plenes de l’article 151 però sense autonomia financera, el que ha produït el dèficit fiscal tant d’actualitat, una asfixia premeditada que amb la conjunció de la crisi ha propiciat l’augment considerable, prop del 52%, del sentiment no només nacionalista sinó obertament sobiranista del poble català. Aquesta és un altra història.
Al País Valencià començarem a gaudir d’una autonomia, mal negociada financerament, encara que més millorada que la resta, amb més competències.
Els diferents governs valencians varen optar per la mera gestió de la descentralització administrativa, a canvi de disposar d’un pressupost, amb el dèficit fiscal establert, tot hi ha que dir-ho. I varen optar pels privilegis dels prohoms de la política, privilegis del poder. Poder, encara que fora delegat.
A més tenien la responsabilitat de tindre cura del territori, i amb ell, del llegat agrícola i industrial del país, del llegat cultural i de la llengua. Moltes paraules, però se les va endur el vent. El pragmatisme barroer dels socialistes claudicà ràpidament front a la pressió dels poders fàctics; la dreta de sempre.
En aquestes circumstàncies, anorreat el sentiment nacionalista, especialment dolorós al si del PSOE -Alarte encara recentment intentà deslligar-se de les sigles PV – calia, cal, exigir al menys una gestió econòmicament eficient als nostres administradors autonòmics.
El bipartidisme que ens ofega i ennuega, es disfressa amb uns tocs ideològics d’escassa entitat, quant te que acudir a les eleccions, no fora que els votants confonguessin al PP pel PSOE o viceversa. Al País Valencià tant ens fa.
El PSPV de llavors no va tindre cap reivindicació a l’època de Gonzalez. Es varen creure en el poder, en el manar, per a sempre.
El PPCV va culpar a Zapatero de tots els mals de la terra, fera sol o ploguera, i ara amb Rajoy resta tan mut com els socialistes. Les seves majories absolutes, amb imputats i tot, els han donat patent de cors. Malgrat tot, ara tenen que administrar el seu desgovern.
Amb socialistes a Madrid i populars a les terres valencianes, el brou de cultiu de la depredació immobiliària es va encruelir del País Valencià. Els grans esdeveniments i l’especulació urbanística ens anaven a salvar. L’hemeroteca de “Salvados” no te cap deixalla.

Enric Llopis