Quan començà a estudiar solfeig de ben xicotet, fa vora 40 anys, confessa que no li agradava la música. Potser s’inicià en un primer moment influït per una tradició familiar, doncs els seus germans ja havien obert camí. A ell li costà uns anys enamorar-se profundament d’aquesta professió, però quan ho feu, va saber amb certesa que la música li acompanyaria durant tota la vida.
Aquesta és la història d’un xic godellenc que, tot i les dificultats per guanyar-se la vida com a músic, ha aconseguit fer-se un lloc en aquest món amb notable èxit. Començà tocant en la banda i en orquestres de ball mentre compaginava el treball dalt dels escenaris amb la seua doble formació, clásica i jazzística.
Aquesta és la història d’un saxofonista que ha passat per grups com Naima o Saxaes i que actualment dirigeix la big band del Casino Musical de Godella, dóna classes a l’Escola de Música i al Conservatori de Godella, i acaba de gravar República Cromàtica, el seu primer disc d’un projecte personal –Manolo Valls Quartet– que ja és una realitat.
Aquesta és la història de Manolo Valls.
(Pregunta) Com foren els inicis de la seua relació amb la música?
(Resposta) Al principi una mica complicats. La música no és el solfeig. El solfeig és una part imprescindible per a fer música, però és la més desagradable, i el mètode antic d’ensenyança musical per a un xiquet de 6 anys era prou horrible. Però vaig conèixer i estimar realment la música gràcies al meu mestre de l’escola, Salvador Caballer Tarín, que ens ensenyava una forma més rudimentària de solfeig en la qual la teoria era menys important i arribàvem abans a la pràctica. Tocàvem amb la flauta dolça la música que coneixíem, com per exemple la dels dibuixos animats que vèiem a la televisió.
(P) En quin moment decideix dedicar-se professionalment a la música?
(R) Des de ben xicotet sempre havia sigut un xiquet molt creatiu, i la música fou un canal més per a expressar-me. Quan estava acabant el COU ja dedicava moltes hores al dia a estudiar música, doncs m’agradava molt. Fou llavors quan vaig decidir guanyar-me la vida amb això.
(P) Les big bands sorgeixen als anys 20 als Estats Units, però ací no arriben fins molt després. Per què?
(R) No soc un analista, però crec que té molt a veure amb l’aïllament de l’ època franquista. La majoria de feixismes prohibiren la música de jazz perquè no estava ben vista. Espanya ha estat molt endarrerida en alguns tipus de música i molt tancada a influències de la resta del món. En València els primers grups de jazz aparegueren als anys 70, i, que jo conega, la primera big band fou La Jove Jazz Band de Carcaixent, formada l’any 84 per José Luis Granell (el nostre saxo alt lead). Ramón Cardo també va fer unes quantes big bands: recorde de ben jovenet anar a veure actuar la València Jazz Big Band (tocava el meu germà Toni i altres músics de Godella) i “flipar” amb la música que feien. I Francisco Blanco Latino, que formà la Big Band de Sedaví (actual Sedajazz Big Band) a principis dels 90. Aquestes són les persones que més difusió han fet per la música de big band, i gràcies a ells es coneix un poc més avui en dia.
(P) Fa cinc anys fundà la big band de Godella, que actualment forma part del Casino Musical, la societat més antiga del poble. Com començà tot?
(R) Fou un projecte personal que va eixir endavant gràcies al total recolzament del Casino Musical, que apostà des del principi per la creació de la Big Band com una formació més junt a la banda, l’orquestra i el cor. Vaig fer unes proves de selecció per triar de la manera més objectiva possible els músics. En general el nivell de tots els que s’hi presentaren fou prou alt. Pot cridar l’atenció que molts d’ells eren músics professionals. La realitat és que un músic necessita tocar, i desgraciadament -per la falta de treball- no sempre troba agrupacions professionals on fer-ho . D’aquelles proves va eixir la primera plantilla de la big band. El públic en general i el poble de Godella en particular ens ha acollit molt bé, i la prova és que en els concerts sempre es plena el Capitolio.
(P) Com valora aquests cinc anys al càrrec de la big band del Casino?
(R) Van passant els anys i no et dones compte. El planter de la big band ha canviat una mica, però la meitat dels músics actuals ja estaven des del principi. Pense que gràcies a la seua qualitat i al treball que fem cada setmana a l´assaig, millorem concert a concert. A més, hi ha bon ambient personal, molt bon rotllo.
(P) I a nivell personal, què suposa per a vostè dirigir aquesta formació?
(R) És un somni complit, un repte diari i una gran motivació musical i personal. És un plaer i un orgull poder treballar amb uns músics tan bons i amb tan bona predisposició per a fer música. Pense que sovint l’èxit d’una agrupació es personalitza massa en el director i no tant en els músics. Se’l felicita especialment a ell, però no és l’únic responsable de que la música sone be. Els que toquen són els músics, i se’ls ha de felicitar sobretot a ells. En aquest sentit, crec que a vegades la figura del director està una miqueta sobrevalorada.
(P) Quines són les properes cites i els propers reptes de la big band i de Manolo Valls?
(R) A la big band estem preparant el concert del 4 de març, que serà un monogràfic de latin jazz, un estil de música que de ben segur agradarà als assistents. I en juny tornarem a estar al Gothejazz amb un monogràfic del compositor Sammy Nestico. Amb el meu quartet continue promocionant el nostre disc, República Cromática, i tenim unes quantes actuacions programades per a este 2018.