Al menys calia recordar-los “no sou aquí per manar, sinó per administrar”. Però amb aquesta afirmació no era prou ni és suficient.
Calia, cal, exigir-hi també als nostres responsables autonòmics una gestió del territori i al menys una minsa voluntat de planificació macroeconòmica. Un respecte per la llengua i cultura pròpies.
Els resultats son coneguts per tots: malbaratament de recursos, existents i sense existir, i per tant un deute autonòmic que paralitza la Generalitat, manca de planificació i de reivindicació de les connexions amb Europa, abandonant el corredor mediterrani (el PSOE no el volgué i per suposat el PP tampoc), desaparició de la banca que encara es podia dir valenciana, que tot i que intervenia en les aventures de la bombolla immobiliària, donava assistència creditícia a l’empresariat valencià, abandonament de la línia en valencià, boicot a la música, popular i en valencià s’entén, etc.
Calia, cal, exigir no tant sol al Govern autonòmic sinó a tots els partits polítics la reivindicació d’un just finançament autonòmica, amb l’objectiu de reduir l’espoli fiscal.
Un govern del PP a la Generalitat que no més planta cara a Madrid amb un supòsit: quan manen els socialistes. Els seus objectius es fer mèrits davant del carrer Gènova i no per esperit “valencianista”. Ara estan bloquejats. Gestionen misèria, son la riota d’Espanya i són humiliats pels seus a Madrid, com mostren les últimes intencions de Montoro.
La dolorosa i punyent actualitat de les retallades, de la poda de l’estat de benestar, que tenen com a coartada el dèficit financer (gasten més que ingressen de l’Estat i dels impostos autonòmics) i el deute generat justament en els anys de bonança, ens te que convidar a la reflexió, i encara més quan intenten transmetre-hi la culpabilitat, fent creure que nosaltres també malbaratàvem.
El tuf de corrupció, part de ell en mans de la Justícia, hi ha que ventar-lo, amb el ventall de Compromís.
Per al maltractament, per no emprar altres qualificatius, que la banca realitza al xicotet estalviador i els seus desnonaments als aturats, la vara de mesurar és diferent. Els vuit anys de governs socialistes a Madrid, varen permetre la bombolla immobiliària i un deficient control de la banca, indultant i tot a sentenciats. Actualment el govern del PP contínua amb el tracte de favor, i sinó amb diferent vara, als responsables de Bankia i tants altres.
Es sabut que el pressupost d’enguany i el del proper any no van a ser suficients per assolir tots els compromisos amb l’estat de benestar. Van a continuar les retallades.
Va a continuar l’assetjament a la sanitat i l’educació pública. Van a continuar les restriccions als col•lectius més necessitats, més desvalguts. Impotents per defensar els ciutadans.
Gaudim de drets, ara esquilats, de Països Nòrdics, amb impostos, corrupció i malbaratament de país mediterrani, i en el millor dels casos amb una eficiència econòmica nefasta: Aeroport sense avions, Terra Mítica, Ciutat de la Llum, estranys contractes amb la F 1, Canal 9 amb més treballadors que tres cadenes privades juntes…
Al menys cal exigir-los que “no sou aquí per manar, sinó per administrar”.
Temps de cendres, de boscos calcinats.
Puc entendre l’aclaparadora majoria del vot no valencianista.
Puc entendre la dificultat del discurs no ja sobiranista, sinó merament autonomista.
Compromís te un gran repte i una gran responsabilitat.
Tenim un gran repte i una gran responsabilitat, els militants i la societat civil.